PRINCIPIS

NOTA-1

En una versió anterior d'aquesta "entrada" sobre el "principi de prudència", aquest principi i el "principi de precaució" semblaven simplement formes diferents de dir el mateix. però ja el primer comentari "offline" sobre aquesta entrada, va posar de manifest que aquesta imprecisió o vaguetat podria ser un error.

Al mirar més d'a prop aquestes qüestions, va aparèixer també el "principi de prevenció". De moment, la imatge de tots aquests principis, o tal com s'autogestionat aquesta terminologia, sembla ser la d'un protocol d'actuació tipus "def con" ("defense condition") (recordem defcon 5, defcon 4, ...,etc).

O sigui que existeix una gradació de risc que és paral·lela a un protocol d'actuació pública, política i legislativa, al menys a França i sobre aquests temes.(http://www.lecese.fr/sites/default/files/pdf/Etudes/2013/2013_30_principe_precaution_innovation.pdf)

L'ordre és: principi de precaució, principi de prevenció, principi de prudència i desastre.

NOTA-2

Tornem ara a la versió inicial, a la qual tots aquests principis podien ser invocats com justificació racional per a discutir la implementació d'una tecnologia), sense precisar, com el mateix principi.
Sembla que, com resulta habitual, l'origen del principi de prudència el trobem a la racionalitat econòmica (comptabilitat on quedin clars els riscos, els deutes, etc) ("Unicamente se contabilizarán los beneficios realizados a la fecha de cierre del ejercicio. Por el contrario, los riesgos previsibles y las pérdidas eventuales con origen en el ejercicio o en otro anterior, deberan contabilizarse tan pronto sean conocidas.". Plan General de Contabilidad).

NOTA -3

Per aclarir quina és la història d'aquest principi, a la discussió ètica, tenim aquest text de Ramón Alcoberro (filòsof):

 El «principio de precaución» [traducción del alemán “Vorsorgeprinzip”] es objeto de debate en tecnoética, en bioética y en teoría de la sostenibilidad desde mediados de la década de 1990, cuando fue repetidamente invocado como argumento en las decisiones gubernamentales de los Estados europeos a propósito de la epidemia de «vacas locas». A nivel internacional su eclosión se produce en la Declaración de Rio (1992) y, en Estados Unidos emerge con la Declaración de Wingspread (1998). Sin embargo, en el Estado español la apelación jurídica y moral al «principio de precaución», conocido sólo en ambientes académicos, se popularizó algunos años más tarde, en el contexto de la lucha contra el transvase del Ebro y sus graves consecuencias sobre el medio ambiente. El debate llegó a la opinión pública al plantearse la cuestión de los fallos de “precaución” que provocaron el hundimiento del petrolero «Prestige» ante las costas gallegas (2002), convertido ya en la mayor catástrofe ecológica europea de los últimos decenios. Hay cada vez mayor acuerdo, inducido por experiencias muchas veces crueles (catástrofes sanitarias, alimentarias, ambientales, etc.), acerca de que determinadas formas de contaminación y destrucción del hábitat son del todo irreparables; y que no sólo afectarían a las generaciones futuras sino –básicamente– a nosotros mismos, a nuestra salud y a nuestra economía. El «principio de precaución» funciona progresivamente como criterio no sólo ético sino político y jurídico, precisamente porque en el horizonte de las sociedades postindustriales se hace presente la posibilidad racional no sólo del riesgo sino de la catástrofe irreparable. No es sólo el medio ambiente de nuestros nietos lo que se destruiría, por ejemplo, por el accidente de un petrolero ante la Costa Brava, o por una nube radioactiva en Vandellós. Además del aire y del paisaje, se hundirían irremisiblemente vidas humanas, instalaciones, grandes inversiones y, con ellas, miles de puestos de trabajo y todo el sector turístico e industrial local. La precaución se vuelve, pues, imprescindible como herramienta de supervivencia personal y colectiva.

Aquest és un text que ens agradaria copiar íntegrament. Es pot trobar aquí: http://www.alcoberro.info/V1/tecnoetica3.htm .El "principi de prudència", en l'exposició d'Alcoberro, sembla adoptar la forma d'una argumentació conseqüencialista.  Recordem que l'altre tipus d'argumentació pràctica és l'argumentació deontologista que vindria a dir: "Certes coses no es poden fer i ja".

NOTA-4

Però el que nosaltres volem és afegir tres consideracions. 

[a] Com exemple històric i prou proper tenim el cas Rocalla (ens referim a l’asbestosis, una malaltia provocada por una llarga exposició a l’amiant)Per aclarir més l’aplicació del principi de prudència, com a principi de decisió, cal recordar que aquest principi segueix la regla bàsica de “maximin” (que significa evitar el pitjor resultat).

[b] "El principi de prudència" és un principi racional pràctic, és a dir, prenem una decisió prèvia sobre si ens interessa aplicar-lo o no. Si anéssim aplicant el principi de prudència a qualsevol problema pràctic (moral) relacionat amb tecnologia, o si anéssim aplicant principis racionals a la vida social, aquesta deixaria de ser estable, segura i seria probablement destruïda.    Deixem apart el principi de prudència amb l'ús de vehicles amb motor, amb l'ús del mòbil, i altres exemples més que trobo difícil recordar ara. No és que el principi de prudència no sigui aplicable a aquests exemples, sinó que resulta que hem definit "vida humana" com "cotxes, mòbils i internet", i sembla que podem pagar la factura. Estem parlant del principi de prudència, però ja no es tracta de casos en que, donada la incertesa dels efectes, sigui discutible l'aplicació del principi de prudència. És tan forta aquesta tendència a no posar aquí qualsevol discussió moral, a oblidar, que la resposta habitual és "Què vols?, tornar a l'Edat mitjana?, ja que "progrés humà" s'ha definit com a "progrés històric", i el "progrés històric" s'ha definit com "cotxes, mòbils i internet" millors.

[c] Per què no ho podem fer així en el cas del wifi?, i simplement ponderar utilitats (d’una banda la comoditat, de l’altre, el coneixement creixent dels efectes sobre la salut). La resposta més clara la trobaríem al recordar l’escena del DDT de la pel·lícula de “L’arbre de la vida”.